bon any nou!!

Bé.. ja ho diuen! Avui és el dia perfecte per fer el balanç del que ha estat el 2009; les llàgrimes, els plors, els moments amb amics, els moments en família, les bones estones, les dolentes, els que t'han acompanyat tan en lo bo com en lo dolent, els moments de festa, els de tranquil·litat, les anades d'olla, les responsabilitats, els canvis, els viatges, els riures desenfrenats, les tristeses..
I tothom (o casi tothom), quan acaba aquest "balanç" diu la mateixa frase; "aquest ha estat el millor any fins ara".. i penses, "tros de burro, això ho dius cada any quan fas aquest balanç que no serveix per res"..

Hi haurà algun any que no patexis? que no estimis? que no riguis? que no ploris? que no et diverteixis? que no t'aburreixis?.. Cap!

Així que em quedo amb un 2009 molt bo, ni millor ni pitjor, amb noves experiències, noves sensacions, nous sentiments, noves emocions, noves cares i nous moments que recordaré, segurament, molt de temps!

bon any nou a tothom!

com una pel·lícula

És un d’aquells diumenges en que et sembla que el món no pot anar pitjor i intentes arreglar-lo des del sofà de casa. Després de dinars familiars, de regals, de somriures sincers i també de forçats, de veure familiars i amics llunyans, de menjar més del compte i beure desmesuradament, una se’n adona que no és res, que ha passat un Nadal més i que tot a continuat igual, com la rotació de la terra entorn de ella mateixa i del sol, sempre igual.
És en un diumenge d’aquests, mirant des de fora com el món continua viu i el temps continua passant, quan te’n adones que si no vius la teva vida, la teva vida farà amb tu el que voldrà.
Amb els sons d’una primera melodia tot el cap se’m va omplir d’emocions i sentiments, de records i de vivències i em va venir al cap una frase, 13 paraules que un dia vaig pronunciar, potser amb una mica massa d’alcohol a la sang, i que vaig prometre amb algunes persones especials que a partir d’aquell dia compliríem; “Si la meva vida és una pel·lícula, vull que tingui un final feliç”.
Aquella promesa amb aquelles persones es va esfumar, com s’esfuma el fum del cigarro amb el que comparteixo aquestes hores de diumenge, i amb aquesta melodia i aquesta ressaca de dies melancòlics i nostàlgics em prometo a mi mateixa que a partir d’avui la compliré.
I ja ho diuen, no hi ha promesa més sincera que la que et fas a tu mateixa.

Sentir-se sol/a.

De vegades pensem que estem sols, tenim família, companys, amics al voltant i tot i així ens sentim sols. Tothom, en alguna etapa de la seva vida, té aquesta sensació; estem rodejats de persones que, teòricament hauríem de sentir nostres, estimar i sentir-nos estimats per elles, però que malgrat que hauria de ser així nosaltres no ens hi sentim.
Jo, com tothom, també he tingut dies d’aquests; de sentir que per tots els que m’envolten no sóc ningú. Potser perquè no m’ho demostren de la manera com voldria que m’ho demostressin, potser perquè la seva manera de demostrar-ho és massa diferent a la meva i sovint no me’n sé adonar, potser per vergonya, potser perquè donen per suposat que ho saps o potser perquè estem tant capficats en petites coses que no sabem veure quan els del nostre voltant ens diuen t’estimo sense paraules.
I avui, al despertar-me, me’n he adonat. Com tothom, penso i em sento sola, i com tothom, m’aixeco i torno a començar. Al obrir els ulls i recordar aquestes últimes nits he vist que no estic sola, gens sola, i que tinc gent, molta gent que m’estima i que em valora. Al obrir els ulls me’n he adonat que tots d’alguna manera o altra m’ho han demostrat, que tots a la seva manera m’han dit alguna vegada o altra que m’estimen; potser amb un gest, amb un petó, amb un somriure o amb quatre paraules. I si, avui me’n he adonat que el que importa és el que et fan sentir, el que et diuen, i no com diuen el que diuen. Avui he somrigut, avui he dit t’estimo.

C'est fini

L’altre dia et vaig veure. Si.. a tu, al que feia tant de temps que estimava, al que feia tant de temps que pensava, al que somiava, al que desitjava. Si, a tu.. Et vaig veure, i tot es va esvair, et vaig veure i totes les bones raons per estimar-te, tots els pensaments per desitjar-te, totes les idees per lluitar per tu van desaparèixer, com desapareix la vida quan un simple òrgan deixa de bategar.
Els teus ulls ja no brillaven, ja no em transmetien calor i confiança, ja no tenien aquella força que pensava que era un dels objectius per seguir endavant. Els teus cabells, bruts, deixats anar sobre les teves espatlles de qualsevol manera, enredats, com tu i com jo, ja no em semblaven aquells fils d’or perfectament ordenats per poder-los agafar amb força i ganes de viure, per poder enredar-los amb els meus dits quan teníem ganes d’estimar.
El teu somriure... El somriure que m’enamorava, aquell que m’esperançava, ara només reflectia poques ganes de viure, i vici, vici i prepotència, i canvis, molts canvis.
Anaves vestit de color fosc, com el dia en que et vaig veure per primer cop, com el dia que em vaig enamorar de tu, com el dia que totes les meves esperances es van centrar en tu i en res més.
Tot allò ha quedat enrere, tu has quedat enrere, els teus cabells, les teves mans i els teus ulls han quedat enrere, i els meus somnis i les ganes d’estimar, també. Tots els meus somnis també s’han esvaït, les meves ganes d’estimar també s’han aniquilat, també han desaparegut, i res ni ningú m’ajudarà a muntar-les, ni res ni ningú farà que tornin a sorgir...

Mitja taronja..

Mira al teu voltant, ho veus? I ara eixuga’t les llàgrimes. Estem constantment mirant al nostre voltant, comparant-nos amb els que ens envolten i, sovint, menyspreant-nos o creient que nosaltres mai no tindrem allò que volem. Sempre mirem als del nostre voltant, que estan enamorats, que han trobat la seva mitja taronja, que són feliços... si, feliços, quina paraula més bonica! I quan ens mirem a nosaltres mateixos ens diem que mai no trobarem ningú que ens vulgui, perquè fins al moment no hi ha hagut sort.
I ara és el moment, ara me’n adono que tothom, sí, tothom té una mitja taronja, tothom serà estimat i estimarà sempre que ho vulgui, tothom té una altre persona assignada, i només has d’esperar a que arribi el moment. Anar amb presses? Precipitar-se? Desesperar-se? Perquè? La vida és més bonica quan te la prens amb calma, quan no busques, només trobes, quan la vius sense pensar en coses que encara no han passat i ni saps si passarà, vivint l’ avui, pensant que algun dia, la sort, t’agafarà la mà.

La veritat és que no sé si realment penso així o simplement ha sigut el moment.. El cas és que així m'ha sortit, i així os ho deixo escrit aquí...

Apa!

Un puto eriçó

Un d’aquells dies de color gris, que no arriba a blanc ni tampoc a negre… Un dia que està entre aquella gama de colors foscos i tristos que sovint ens visiten a tots.
Un dia d’aquells en que voldries saltar d’alegria i al cap d’un minut engegar-ho tot a rodar... a la merda, perquè no dir-ho?
Sovint em diuen que tinc el caràcter d’un eriçó, aquell animal envoltat de punxes que s’ericen cada cop algú se’ls hi acosta.
I perquè? Em pregunto... I la resposta la trobo en mi mateixa; Un puto eriçó. No vull que se’m acostin, no vull que em diguin res, per por... Per por a que em facin mal, per por a patir, per por a no saber com defensar-me, trec les meves punxes i no deixo que ningú se’m acosti, i faig mal, molt de mal... Faig mal a totes aquelles persones que intenten ajudar-me, faig mal a tots aquells que m’envolten perquè m’estimen o perquè per sort o desgràcia els ha tocat estar al meu costat.
Faig mal amb l’arma amb la que em defenso, faig mal sense voler-ho, sense saber que tot allò del que jo tinc por ho provoco als altres.

Jo i les meves punxes, un puto eriçó. Com canviar?

http://www.youtube.com/watch?v=ZRRnU8VzOok