martes, 25 de enero de 2011

Moscú. Un aeroport. Moltes persones. Un suicida. Tranquil·litat. Ignorància. Una bomba. PUM. Soroll. Plors. Crits. Espant. Trossos de carn. Trossos de vida. Trossos d'ànima. Desgràcia. Rapidesa. Un moment. Ja no hi ets.

Por.
Això és el que tinc. Por.
Por de que la vida passi tan depressa que no la pugui assaborir.
Por de no saber.
Por de les casualitats. De l'atzar.
Por de que en un sol moment s'esfumi tot.
Por de desaparèixer i no haver viscut.
Por.


Por inevitable a allò inevitable.

martes, 18 de enero de 2011




No sé si mai heu tingut un temple. Nosaltres sí.
Un temple fet de fustes i ciment, un temple perdut entre arbres i plantes, un temple vigilat nit i dia per animals i flors: El nostre temple.

El temple on alguns ens hem emborraxa't per primer cop, on d'altres van fer el seu primer cigarro, on alguns han sentit per primera vegada algú al costat. El temple que guarda llàgrimes i somriures, el temple que guarda matins, tardes i nits junts; mil records, mil pensaments, mil sentiments, mil emocions.
El temple que guarda secrets inconfessables, que guarda petons i carícies, que guarda riures desenfrenats de divendres a la nit, dissabte al matí o diumenge a la tarda.
El temple on hem crescut, el temple on hem après; El temple on molts hem anat quan no sabiem on anar, quan estavem desesperats, quan necessitavem tranquilitat.
El temple que guarda baralles i reconciliacions, que guarda paraules dolentes però records d'abraçades i amistat, records de tots nosaltres, del que erem i el que som.

El temple que té escrit a les parets tot el que nosaltres pensavem i creiem, allò que veneravem i ens feiem nostra, allò que cantavem i creiem fermament, allò que pensavem, els partits que guanyavem, les ampolles que beviem, els fets que ens feien riure.



El temple; el nostre temple. Allà on ningú fingia, allà on tothom era com volia ser, allà on tothom pensava el que volia, deia i feia el que volia, sentia el que volia.
El temple on ara poses els peus i et rodeja, t'abraça, et fa pensar, recordar, sentir, emocionar-te.. El temple, el nostre temple. El nostre millor passat.

viernes, 14 de enero de 2011

Impresentables i desvergonyits, només ells dos: ignorant tot el que els envoltava.
Ballaven agafats, mirant-se als ulls, somrient i parlant a cau d’orella. De tant en tant els llavis es rosaven, un riure sincer i una cara radiant.
Es feien petons i s’abraçaven com si no existís ningú més, com si aquella música sonés per a ells, com si res importés.
I allà estaven els dos, amb les mans encreuades i els caps perduts, pensant tots dos amb el que els hi agradaria que passés.. Dues històries molt diferents. O no.

domingo, 9 de enero de 2011




La primera bogeria del 2011... Bitllets comprats!!!!!


Propera parada: Nova York!!!!!!
D'aqui uns mesos ens tens aquí..



martes, 4 de enero de 2011


I notes que ho tens tot i no tens res, notes que el que tens s’esvaeix al teu davant, com s’escorre entre les mans, s’escorre com s’escorria la sorra fina del desert del Sàhara aquell 24 d’Agost del 2008. I notes com la vida passa pel teu davant i tu l’estires amb una corda, però ella té més força i t’empeny endavant tan si vols com si no vols, tan si plores com si rius, tan si ets feliç com infeliç. Ella t’estira i tu et deixes estirar, perquè contra la vida no s’hi pot anar.

I ho tens tot i no tens res, i somrius perquè t’agrada aquesta sensació; la sensació de que res et pertany, la sensació de que tot allò que creus tenir ho pots perdre, que a cada instant tot pot esdevenir o no pot esdevenir, tot pot ser o no ser, i que el que creus tenir t’ho has de guanyar cada dia perquè pot ser que en un obrir i tancar d’ulls se’t esvaeixi, s’escorri tot com la sorra fina del desert del Sàhara aquell 24 d’Agost.