miércoles, 23 de febrero de 2011

Moltes vegades ens atrau allò que no coneixem, allò que ens és misteriós o que té alguna cosa que ens inquieta, que volem descobrir.
Moltes vegades ens atrau allò que no ens convé, allò que ens pot fer mal, allò que és perillós.

Moltes vegades ens atrau el barranc més ample, la roca més grossa o el camí més llarg.
Moltes vegades ens atrau la persona més estúpida, la persona més mentidera, la persona que fa més mal.

I jo,
no sé com m'ho faig...

lunes, 21 de febrero de 2011




Malgrat tot vagi bé, sempre hi ha dies que no pots evitar pensar en tot el que has perdut pel camí.
Nova vida a Girona, nova gent, noves experiències, nous llocs, nous somriures, noves preocupacions, noves raons per somriure... Sí, nova vida que agrada, que em fa ser feliç, que em fa crèixer, però: i tot el que he deixat enrere?

Aquell dia a dia; aquell bus a les 8 del matí, aquella rutina que tots feiem més divertida, aquella gent amb la que he compartit sis anys de la meva vida, aquella gent a qui li deia que ho era tot per mi, aquella gent que m'havia vist riure i plorar, que m'havia recolzat i també fet mal, aquella gent que sempre hi era.
Sí, aquella gent. Aquella gent que queda molt lluny, que sento molt lluny; aquella gent a la que voldria veure tant sovint, a la que voldria abraçar i dir-los-hi com els arribo a trobar a faltar, aquella gent a la que he d'agraïr tantes coses... Aquella gent a la que no veig mai, aquella gent que ha refet les seves vides, igual que jo, igual que tothom.
Aquella gent de la que en guardo un bon record, aquella gent que no són més que això: records... Aquella gent que em van fer ser com sóc ara, aquella gent que vaig estimar i que encara estimo.


Avui he pensat en tots ells;
en els riures, en els moments, en les nits, els dies, els matins o les tardes, en les confessions, en els secrets, en les mirades, en les abraçades, en les fotos, en les escapades, en les anades d'olla, en les paraules...
Enyorança.

jueves, 17 de febrero de 2011





Ets asseguda al banc quan comença a ploure. Estas rodejada d'arbres, flors i herba mullada, i gotes fines començen a caure damunt teu.
Portes els cascos posats i no sents com la pluja esquitxa el terra, però la notes sobre la teva pell, sobre el teu cabell, i t'agrada.
Tot i així, no plou a dins teu; ben bé al contrari.
Ets allà, sota la pluja, i dins teu, un sol radiant; a ritme de la música se t'escapen somriures que volen i es perden entre la pluja que cau cada cop més fort, somriures que recorden moments gravats en missatges de mòvil que llegeixes i aconsegueixes reviure com si estiguessin passant en aquell precís moment.
Missatges de nervis abans d'un gran viatge, missatges desitjan-te sort, missatges de penediments i d'agraïments, missatges per fer riure, missatges que fan mal. Missatges que diuen t'estimo... només un t'estimo; missatges que no s'oblidaràn.



I ets allà, sota la pluja
però dins teu brilla un sol radiant,
que no s'apaga.

lunes, 7 de febrero de 2011

Sé que t'he fet mal. Mil cops, de mil maneres diferents.
Sé que t'he fet desesperar-te. Desesperar-te fins a no poder més.
T'he fet cridar. T'he fet allò que mai t'has merescut.
Sé que t'he fet plorar. Molt, moltíssim.
Sé que t'he decebut. I no he parat de fer-ho.
M'he equivocat mil cops. I no n'he après.

Però per sobre de tot,
sé que t'estimo.
I que mai deixaré de fer-ho.