Mai havia sabut el que era sentir-se sola. Potser m’ho he buscat, no ho sé.. però sigui com sigui, m’ho he acabat trobant.

Em vaig voler perdre un mes, vaig voler desaparèixer del mapa… Vaig voler agafar un avió i plantar-me a Berlín avisant el dia abans que marxava, fent mal a aquells que estimava, tot i que jo no en sigues conscient.

Vaig necessitar un mes per renovar-me i tornar a veure’ls amb les piles carregades; un mes que ells han tingut per retreure’m que no hi fós, un mes que ells han aprofitat per posar distància entre nosaltres, un mes que alguns han agafat i han convertit en una barrera entre ells i jo.

El fet és que no ho entenc: he passat més temps separada d’ells, he necessitat dos mesos a l’altre cantó del bassal per saber una mica millor qui sóc o puc arribar a ser... i les seves respostes no van ser aquestes, sinó més aviat al contrari. La qüestió és.. Perquè ara?

Perquè ara les que eren les meves persones, les especials, aquelles que no pots deixar de pensar... ja no hi són?

I així continuo, pensant en si m’ho he merescut, pensant en com ensortir-me’n d’aquesta sense fugir, que per les bones i per les dolentes, és el que se’m dóna millor...

Començant a posar els peus a terra, tornant a la realitat...




 

Nicaragua nicaraguita...

Steve McCurry, Girona temps de flors. Exposició recomanadíssima!!!

Quan alguna cosa et passa però no saps el què… quan alguna cosa et passa i no saps perquè… Quan tens dies en que no estàs contenta, però tampoc trista; quan alguna cosa dins teu et fa estar en standby, alguna cosa dins teu et fa esperar a que passi quelcom diferent que et faci mirar la vida de cara i veure el que t’envolta d’un altre color;
I és que hi ha dies en que si ens poséssim un mirall al nostre davant no sabríem dir qui és la persona que s’hi reflexa, no podríem conèixer qui hi ha a l’altre cantó; hi ha dies que ens sembla que ens coneixem tant poc que fins i tot ens fa por, ens fem por.
Hi ha dies grisos, lletjos, freds, distants.. on tot ens sembla malament… Hi ha dies càlids, plens de llum i de color, on el sol brilla amb força… I tot ens sembla al•lucinant…
Però.. i quan tot t’és igual ? I quan no saps ni què penses ni que vols pensar?
Quan et sents tan sola i apagada, tan abandonada de tu mateixa, del teu propi amor, que no saps si et corre sang per les venes? quan no sents res, absolutament res… aleshores, què?




un regal de cançó...

nestava fins els collons. no, es que fins els collons es poc... no podia mes!
fins ara sempre era tot com tu volies, fins ara tu manaves. fins ara tu decidies hora i lloc, fins ara tu planejaves les nostres vides. fins ara tu et creies millor, mes bona i mes pura.. doncs em sap greu dirte, xata, que les persones pures son les persones que viuen i deixen viure, les persones que fan i deixen fer el que la gent te ganes de fer en cada moment.
em sap greu dirte, xata, que amb mi no hi comptis mes, que se tha acabat muntar i desmuntar la meva vida com si dun puzzle es tractes..
em sap greu dirte, xata, que de bona no en tens res... i que, nosaltres, burros de nosaltres, aixo ho hem permes massa temps..

i ara pujaria a la muntanya mes alta per cridar a ple pulmo que si, que nestic fins els collons!!!!!!!!!!!!!!!!!


BONA SETMANA SANTA!




i perdoneu per les faltes, culpa de lordinador... que no va fi.

Sóc viva?
I, amb aquesta pregunta, no m’estic referint a si continuo respirant o el meu cor batega amb força. No.
Amb aquesta pregunta em refereixo a.. Sóc viva? Estic vivint la meva vida tal i com vull? Estic fent allò que desitjo? Quan tingui 80 anys, podré mirar enrere i sentir-me orgullosa de tot allò que he fet, he sentit, he dit? De tot allò que, efectivament, HE VISCUT?


No vull que passin els meus dies i tots els meus somnis i il•lusions es quedin en « ho faré més endavant », no vull que la rutina i la por m’impedeixin viure, m’impedeixin ser feliç.
No vull mirar enrere i penedir-me de no haver fet “això” o “allò”.. No vull sentir-me impotent per no haver fer una cosa que estava totalment a les meves mans.


Ha arribat l’hora; L’hora de començar a viure la meva vida, la meva vida de veritat, la que sempre he adornat i mai he dut a terme… Primer projecte: Nicaragua!!



No vull tenir mai por de mirar enrere…

Ara agafaria el primer avió cap a París. Me'n aniria a passejar per la Montmartre, per veure el moulin rouge i el sagrat coeur. Seuría en una d'aquelles terrassetes que et conviden a fer-hi un bon cafè i una creppe, prendria el sol i escoltaría amb atenció l'acordió que, un parisenc, està tocant dos carrers més avall.
Aleshores, possiblement, agafaria un altre avió fins a Escòcia; Pararia a Edimburg, a prendre cerveses negres fins a perdre el nord. Esperaría a que es posés a ploure, i aleshores aniria fins el lloc més remot, fins el camp més verd, i correría. Correría com si no hi hagués demà; correría sota la pluja sense importar l'encostipat que pogués agafar, sense importar els cops que caigués, el mal que em fés.
Tan sols correría. Fins acabar rendida. Fins a no poder més.

Potser, llavors, seria hora d'anar-me'n cap a la toscana. Amb un sol de primavera agafaría un cotxe i Lucca, Pisa, Senna.. i Florència. Menjaria una pizza, un bon plat de pasta o uns nyoguis, i allà m'hi quedaria. Esperaría a que es ponés el sol per veure'l fondre's rere el riu Arno. Aleshores, Vienna. M'en aniria a veure un ballet. I després posaría rumb cap a Croàcia. Allà em banyaria al mar, saltant des de les muralles de Dubrovnick fins que sortís altre cop el sol.
Fins que aquelles aigües cristalines es tenyíssin a poc a poc de taronja.



I, quan el sol ja fos al bell mig, ja seria un nou principi.

“Aquí tens la maleta i els teus diners – li van dir – i no tornis més. No volem tornar-te a aguantar, no volem que tornis a posar un peu a casa nostra.”

és dur començar un any així... en menys de 12 hores, mil sentiments.
pip, pip, pip... et truquen de matinada; un accident de cotxe.
Un d'ells, el novio d'una amiga, mort.
L'altre, el millor amic d'una altra col·lega, a la uci.

No dorms, no pots...
Finalment, caus rendida.

Et despertes; un missatge.
L'àvia d'una altra amiga s'ha mort.

I penses.. "què som?"
S'ha girat la truita, i aquelles tres personetes que sempre m'agafaven quan queia, aquelles tres personetes que sempre m'aixugàven les llàgrimes.. ara, em necessiten.
He de ser les seves crosses; les he d'ajudar a caminar endavant.


Però, no puc evitar-ho.
Pensament, emocions, sentiments...
"Què som?" Fa mal i és inevitable viure sense saber la teva data de caducitat, sense saber quin dia tancaràs els ulls per sempre.. i no somiaràs. Perquè ja no hi seràs.

Avui no és un bon dia per terres gironines... avui no és un bon dia.